Ahir vaig tornar del meu segon recorregut de la Ramat de Camins, seguint les passes de la Núria Garcia Quera i de retruc les de l’Espinàs i el Cela. Reitero el plaer de viatjar a peu, que a més en aquest cas es fa majorment per camins ancestrals, i agraeixo la tasca que esteu fent per tal de fer reviure els camins i l’extraordinària riquesa i gaudi que el mateix camí físic ofereix. Em refereixo a la construcció dels camins. Per exemple són una meravella els trams que salven alguns passos després de Sant Romà de Tavèrnoles i abans de la primera borda anant al barranc de Marguilló. També el camí obert a la roca ferrenya entre Estaron-barranc de la Pastera- Sant Pere de Burgal. Aquests camins i la resta en general -tret dels trams malauradament desfets i no recuperats com de Llavorsí a Aidí i Estaron- farien les delícies de gran nombre de caminadors. Les etapes són llargues. Són etapes per a muntanyencs avesats a fotre-li canya. No dic que no es puguin fer en una jornada però si vols anar badant una miqueta, o la calor apreta més del compte (com ens ha passat enguany) et trobes que arribes massa tard. Nosaltres no hem seguit fidelment la ruta, però n’és l’eix vertebral. La possibilitat de variants és ben diversa i això l’enriqueix.
Últims Comentaris